ARTICLES

Escoltar, parlar, llegir i escriure

 Carme Barba

El propòsit de l’educació és: Aprendre a aprendre, aprendre a ser, aprendre a fer i aprendre a conviure. Jo només hi diré la meva en la línia de reforçar aquests quatre pilars: cal que els nois i noies  aprenguin sobretot a: escoltar, parlar, llegir i escriure.

Escoltar no és fàcil, hi ha molts adults que no en saben, perquè escoltar significa estar atent, i no només a  les paraules: escoltar vol dir també percebre i discriminar l’estat d’ànim d’aquell que parla, vol dir respectar la paraula i els silencis de l’altre, vol dir saber esperar que la comunicació es produeixi. Escoltar no pot ser una actitud passiva, escoltar vol dir convidar amb la mirada, amb el gest o amb un somriure a l'altre perquè perdi la por d'expressar-se. Escoltar vol dir aturar-se i reflexionar sobre el que s’ha dit o el que s’ha volgut dir o el que s’ha volgut amagar.

Parlar vol dir expressar-se i també respondre, i saber intervenir i participar quan cal per felicitar, per disculpar-se, per demanar i per oferir, per afirmar-se, opinar, argumentar, fer-se escoltar pels altres en el conviure. Parlar vol dir atrevir-se a ser contradit i malentès, vol dir ser capaç d’acceptar no ser comprés pels altres i exposar-se a la crítica i també als elogis que cal saber rebre amb dignitat. I cal saber parlar amb els mots adients a cada situació i a cada interlocutor i parlar amb la mirada, amb el gest, amb les mans...

Llegir es descodificar signes, símbols i llenguatges tan diversos com el de les matemàtiques i el de la música  i també el de les imatges. Llegir permet viure moltes vides, ser moltes persones, morir i renéixer moltes vegades. Llegir és comprendre i és canviar i créixer ja que si després de llegir ens quedem igual que abans, vol dir que segurament no hem entès res.

I escriure? Escriure és molt més que dominar els signes gràfics, les normes d’ortografia, les convencions de cada llengua, l’estructura interna d’un idioma i la riquesa dels mots. Escriure  és donar forma als pensaments, és inventar, crear, deixar empremta en aquest món, i potser viure per sempre i conquerir la immortalitat.

I cal aprendre a escoltar, parlar, llegir i escriure no només en una llengua sinó en diverses i en altres tipus de llenguatges com el sonor, el numèric, l’audiovisual, el digital... per poder descodificar el món, comprendre’l en profunditat, resoldre problemes, per poder implicar-nos en la societat de manera reflexiva i solidària, desenvolupar al màxim les capacitats creatives, expressar emocions, aprendre a conviure, sense deixar-nos dominar ni tampoc imposar-nos per damunt dels altres. Per defensar els nostres drets i complir amb els nostres deures, valorar allò que importa, respectar el planeta i tots els éssers vius, desenvolupar tots els sentits per gaudir del propi cos i de totes les manifestacions de l'art.

Cal doncs que la societat aprengui a escoltar els nois i noies, que els donem la paraula, que els oferim la possibilitat d’escriure per a ser llegits, perquè només així els podrem comprendre i ajudar.
 

Sovint oblidem la sort que tenim d’anar a escola

CARLES CAPDEVILA 

“SOVINT OBLIDEM la sort que tenim d’anar a escola. En algunes parts del món el camí a l’escola és una cursa d’obstacles, i l’aprenentatge és una conquesta. Cada matí, a vegades jugant-se la vida, criatures plenes de coratge emprenen el viatge cap al coneixement. Aquests escolars són els herois de les seves pròpies històries, històries reals”.

Així comença Camí a l’escola, un documental que si encara no heu vist heu de veure amb els vostres fills. Jo mirava amb un ull les imatges, precioses, tendres, dures a vegades, i amb l’altre observava els ulls del meu fill de 12 anys, l’edat d’alguns dels protagonistes, que caminen quilòmetres i esquiven elefants o girafes o empenyen la cadira de rodes rudimentària del germà per poder arribar a classe. I sabeu què? Quan vam acabar de veure-ho, i al meu fill li semblava tot tan llunyà, tan exòtic, vaig recordar que el meu pare també havia de caminar per anar a estudiar, i el meu avi encara més. I li vam telefonar. L’avi feia 8 quilòmetres al matí i 8 a la tarda, de Collsuspina a Centelles, per anar als hermanus. Mon pare en feia 5 d’anada i 5 de tornada, des de la casa de pagès on els cuidaven perquè la seva mare estava malalta fins als escolapis de Moià. L’avi va estudiar fins als 12. Al pare el dia que en feia 13 li van dir que ja tocava canviar de llapis, posar-se’l a l’orella i treballar a la fusteria: pocs dies després ja feia la primera caixa de morts, encàrrec que incloïa la feina de posar-lo dins de la caixa. La meva infantesa era plena d’històries d’aquestes. Sempre he tingut present la sort immensa de poder estudiar. Però tristament m’havia oblidat de compartir-ho, i gràcies a aquesta pel·lícula deliciosa ja ho he fet.

Deixar que els teus fills s’equivoquin

CARLES CAPDEVILA 

FA TEMPS QUE mestres i estudiosos de com eduquem les criatures alerten del sobreproteccionisme. Se n’ha fet caricatura i tot, són els pares i mares que estan “massa preocupats”, els que comencen impedint que els nens es barallin al sorral i acaben fent-los els treballs a la biblioteca. Ja hi ha alguna generació educada d’aquesta manera, i els corresponents estudis psicològics per valorar-ne el resultat. Me n’ha arribat un a les mans, publicat a Austràlia i Nova Zelanda, titulat Poden alguns pares fer massa pels seus fills? M’ha interessat com remarquen la necessitat de deixar-los equivocar, de tenir petits fracassos, per millorar la seva autoestima i confiança, que s’obté quan te’n surts sol. Sembla d’un sentit comú elemental. Un fill amb uns pares hiperresponsables, que hi projecten la màxima ambició acadèmica i li acaben fent els deures, és carn de frustració definitiva per manca de frustració provisional. Entendre-ho és fàcil, però pel que sembla, aquí i a Nova Zelanda, aplicar-ho no és tan senzill. M’imagino pares sobreprotectors llegint això i apuntant-se a l’agenda la necessitat que el seu fill tingui un disgust com a aprenentatge per superar-lo. I no és això. Potser cal entendre-ho i actuar de forma més espontània. Sabem què no funciona, l’acomplexament, i també què funciona: la naturalitat, tenir les idees clares, la ironia, la seguretat. Deixar-los caure al parc si no els treus un ull de sobre, o deixar que suspenguin un examen si fas un control diari de com estudien requereix una fredor infreqüent. És més fàcil procurar tenir la distància (i la proximitat) adequada, anar-los transferint responsabilitats de debò, no monitoritzar cada moviment. Ser-hi a sobre, però no literalment.

Carta d’agraïment als bons mestres artesans

CARLES CAPDEVILA

ESTIMADES i estimats mestres:

Gràcies per la vostra vocació artesana, la de fer les coses ben fetes pel gust de fer-les ben fetes.

Per entendre que la vostra feina no acaba quan ho heu explicat, sinó quan ho han entès.

Per la il·lusió amb què enceteu el curs, dient com diem tots que fa mandra, però sentint íntimament les ganes de començar.

Per l’esforç que feu per treure el màxim de cada alumne, confiar-hi i reforçar-los l’autoestima.

Pels extres que heu de fer pendents dels que tenen dificultats a casa, sabent que en una societat meritocràtica això no ha de perjudicar la igualtat d’oportunitats a l’escola. Pel sentit de l’humor, que us permet combinar el repte més transcendent de la humanitat -educar les criatures- amb els somriures que ho fan tot més fàcil.

Per entendre que el món connectat no és res que ens hagi de fer por, si ho fem servir com a palanca per augmentar la motivació.

Per tenir clar que en el món connectat també s’ha de saber desconnectar.

Per la paciència que teniu amb els pares. Per l’estima que teniu pels nostres fills.

Per no desanimar-vos per més motius que tingueu, sabent que la vostra missió és massa important per permetre-us el luxe d’abaixar la guàrdia.

Per tot el que heu preparat i pensat perquè aquest any us surti encara millor que l’anterior.

Per no tenir por d’innovar. Per compartir experiències amb altres mestres, per formar-vos i assumir que heu de formar aprenents permanents, que avui a les aules s’hi va a aprendre a aprendre.

No es posi la paraula 'educar' a la boca

CARLES CAPDEVILA 

Envair no és educat. Agredir no és pedagògic. Crear conflictes no és didàtic. Imposar un retorn al passat no és millorar. La involució no és cap qualitat. La doctrina Wert ofèn en general per inadequada, inapropiada i antidemocràtica. I insulta en particular, quan la carpeta del ministre menteix deliberadament i escriu "millorar la qualitat educativa" on el que hauria de dir és "empitjorar la convivència a les aules". No té cap excusa, perquè està fet amb coneixement de causa, a consciència, amb tota la (mala) intenció. Amb tota la irresponsabilitat, que és el més greu que pot fer una persona que té responsabilitats. Per això plantarem cara, per això avui fem aquesta edició de protesta en blanc i negre, per això combinarem la indignació amb la ironia i amb la defensa íntegra del patrimoni aconseguit, que no és només un patrimoni lingüístic. Ho és cultural, ho és de la integració, ho és educatiu. Potser no és el més important el que diré ara, potser és només un detall, una qüestió estètica, però el que més tristesa em provoca és que aquest senyor porti escrita a la seva maleta de pell la paraula educació . Que conjugui de forma tan perversa el verb educar . La història de l'educació i el mestratge dels que l'han convertit en l'eina essencial de progrés de la humanitat no es mereix un personatge sinistre, del qual farem bromes, però que afegeix terror i ens transporta als pitjors episodis de la humanitat, aquells en què una ideologia es pretén imposar a les aules. Imposar i aules són i seran sempre conceptes antagònics.

¡Uy, los grupos de padres de WhatsApp!

23/01/2016 Diari Avui

hay un abuso de cantidad de mensajes inútiles, y a menudo poca o nula reflexión sobre dónde llegará lo que dejas dicho sin haber pensado demasiado.

Cada vez me encuentro a más maestros preocupados por los daños colaterales de los grupos de WhatsApp de padres y madres. Y cada vez me encuentro a más padres desbordados, agobiados por la presión que suponen, pero incapaces de salir de ella, por miedo a las consecuencias de aquel mensaje delator que dice “Carles ha dejado el grupo”. Uy, qué dirán de mí ahora.
Los encuentro cansinos, en general, redundantes. Liantes. Y me sabe mal porque tienen una utilidad enorme para citas deportivas, convocatorias concretas. Si tuviésemos un mínimo de contención. Pero es evidente que estamos pagando las novatadas del nuevo juguete, y hay un abuso de cantidad de mensajes inútiles, y a menudo poca o nula reflexión sobre dónde llegará lo que dejas dicho sin haber pensado demasiado.
Lo preocupante de verdad es cuando estos grupos interfieren claramente en la paz entre familias, y entre familias y maestros, porque se elevan a nivel público debates muy personales, o se compite a ver quién lo hace mejor, o directamente se critican decisiones convirtiendo una anécdota en un problema colectivo.
Y lo que es del todo contraproducente es cuando los grupos suponen que algunos padres se envíen los deberes o los apuntes creyendo que así ayudarán a sus hijos, sin entender que no hay ningún favor peor que sobreprotegerlos y hacerles su trabajo. Cuando la escuela enseña a los niños a ser responsables y a adquirir hábitos, a recordar lo que deben llevar a diario y explicar ellos solitos en casa, y los padres montamos un circuito paralelo que permite a los niños olvidarse de su misión sin consecuencias, es el momento de cerrar el móvil y pensar un rato. Y si somos incapaces, casi es mejor enviar memes en lugar de hacer un uso tan poco educativo de un grupo de papás y mamás del cole.

Si crees que estudiar no sirve, estudia más

18/01/2013 | Diari Ara

Haber estudiado no garantiza que subas, pero amortigua la caída.

Vamos fatal en lógica. Y se está extendiendo la idea falsa de que los estudios superiores ya no sirven. Empezó antes de la crisis, y ahora se acentúa. Si los que estudian para ser abogado no pueden trabajar de abogado, ¿qué sentido tiene que hayan estudiado eso? Es más, si incluso trabajar de abogado no garantiza tener el sueldo de abogado de los buenos tiempos, ¿a qué jugamos? Pues resulta que no tener estudios terciarios (una carrera universitaria o una FP superior) es un factor de vulnerabilidad social altísimo. Es, prácticamente, garantía de subir en un ascensor social de terror que baja en caída libre y sin frenos. Haber estudiado no garantiza que subas, pero amortigua la caída. Da una base suficiente para una necesidad de presente y de futuro: la formación continua. Las herramientas mentales y sociales para reciclarse y emprender nuevos caminos. La visión de los estudios que permiten a una generación subir uno o dos peldaños por encima que sus padres ya es historia. En parte gracias al éxito de algunas generaciones que subieron a este montacargas social que hizo crecer a la clase media. Hoy más que nunca, el factor clave que enseña a sobrevivir dentro de un ascensor peligrosamente acelerado es, naturalmente, la educación. Invertir en educación es salvar la meritocracia. Los que menos pierden estatus y renta tienen formación terciaria. Conviene que lo vayamos repitiendo desde el punto de vista práctico y desde el punto de vista humano: la formación nos enriquece personalmente. No encontraremos un trabajo para toda la vida, pero nos formaremos para tener una vida mejor. Y si alguien duda del valor de estudiar es que no ha estudiado lo suficiente.

Una siesta de 12 años

25/10/2009 | Diari Avui

Desde que abandonan el pañal (ya era hora!) hasta que llegan las compresas (y que duren)

Educar debe ser algo parecido a espabilar a los pequeños y frenar a los adolescentes. Justo al contrario de lo que hacemos: no es extraño ver a niños de cuatro años con cochecito y chupete hablando por el móvil, ni tampoco lo es ver de catorce sin hora de volver a casa.
Hemos dicho sobreprotección, pero es la desprotección más absoluta: el niño llega al insti sin haber ido a comprar una triste barra de pan, justo cuando un amigo ya se ha pasado a la coca.
Sorprende que haya tanta literatura médica y psicopedagógica para afrontar el embarazo, el parto y el primer año de vida, y se haga un hueco hasta los libros de socorro para padres de adolescentes, de títulos sugerentes como Mi hijo me pega o Mi hijo se droga. Los niños de entre dos y doce años no tienen quién les escriba.
Desde que abandonan el pañal (ya era hora!) hasta que llegan las compresas (y que duren), desde que los desenganchamos del chupete hasta que te hueles que se han enganchado al tabaco, los padres hacemos una cosa fantástica: descansamos. Reponemos fuerzas del estrés de haberlos parido y enseñado a andar, y nos desentendemos hasta que nos toca ir a buscarlos de madrugada en la disco. Ahora que por fin volvemos a poder dormir, y hasta que el miedo al accidente de moto nos vuelva a desvelar, nos echamos una siesta educativa de diez o doce años.
Alguien se estremecerá pensando que este período es precisamente el momento clave para educarlos. Tranquilo, que por algo los llevamos a la escuela. Y si llegan inmaduros a primero de ESO que nadie sufra, allí les esperan los colegas de bachiller que los sobreespabilarán en un curso y medio, máximo dos. Al modelo de padres que sobreprotege a los pequeños y abandona los adolescentes nadie les podrá acusar de haber fracasado educando a sus hijos. No lo han intentado siquiera.